

Darrerament, es repeteix que l'Estat no ha de finançar allò que segrega. Però no tot allò que diferencia exclou. L'educació diferenciada o amb ideari religiós no imposa: ofereix un model coherent amb la llibertat de les famílies.
Retirar-los el suport públic no és neutralitat, sinó exclusió. És condemnar moltes famílies a renunciar al seu model educatiu per no poder-ne assumir el cost.
La família no és una construcció ideològica, sinó una realitat natural, anterior a la política. És en ella on aprenem a conviure, a cuidar, a respectar. Quan es debilita, es trenca el teixit social. Quan es reforça, creix la integració. Respectar les famílies és garantir que puguin educar segons els seus valors, també si trien centres religiosos o diferenciats. Perquè la religió no divideix, vertebra.
No és un programa de partit, sinó una tradició viva que dona sentit i cultura. La seva presència a l'escola no pot dependre dels vaivens ideològics ni de majories circumstancials. Ha d'estar protegida amb estabilitat i respecte, com a part del patrimoni espiritual i moral de la nostra civilització.
Una societat veritablement lliure no es construeix uniformant, sinó permetent que cada família pugui ser. El deure de l'Estat no és imposar un model únic, sinó assegurar que tothom pugui educar els seus fills segons les seves conviccions més profundes. Així es garanteix el pluralisme real, no l'imposat.