La recent aprovació del Reial decret 316/2026, de 14 d’abril, pel qual s’impulsa una regularització extraordinària de persones estrangeres en situació irregular, respon —al nostre entendre— no a una estratègia d’Estat ben definida ni a una diagnosi rigorosa dels fluxos migratoris, sinó principalment als interessos electorals de Pedro Sánchez i Sumar.
Es tracta d’una decisió amb una clara lectura política immediata, concebuda per generar impacte a curt termini, però amb conseqüències estructurals que no han estat prou analitzades ni planificades.
El Govern estima l’abast de la mesura en unes 500.000 persones, però altres anàlisis eleven la xifra fins a prop del milió. Aquesta divergència evidencia una manca de control real sobre l’impacte d’una política d’aquesta magnitud, que hauria d’estar molt més acotada i definida.
A això s’hi suma la limitada capacitat administrativa existent. Les oficines d’estrangeria ja operen sota una forta pressió, i no s’han previst prou reforços per gestionar un volum d’expedients d’aquesta envergadura. Paral·lelament, la manca d’una memòria econòmica realista fa que la càrrega acabi recaient sobre els ajuntaments i les comunitats autònomes, que assumeixen la pressió sobre serveis socials, educatius i sanitaris sense recursos addicionals.
En aquest context, el paper dels municipis és especialment rellevant, ja sigui en l’emissió d’informes, l’atenció social o els processos d’acollida. Tanmateix, aquesta responsabilitat no va acompanyada del finançament necessari, generant una situació de desequilibri institucional que compromet la sostenibilitat del sistema.
En aquest debat també és important posar el focus en el concepte d’arrelament, que hauria de ser la base de qualsevol procés de regularització. L’arrelament no pot entendre’s com un mecanisme automàtic desvinculat de la realitat social, laboral i jurídica del país d’acollida, sinó com un procés que exigeix integració efectiva, compliment de deures i respecte a l’ordenament jurídic.
En aquest sentit, qualsevol sistema de regularització hauria de garantir uns requisits clars i exigents: l’absència d’antecedents penals, el compliment de les obligacions legals vigents, la voluntat acreditada d’integració i una vinculació real amb el teixit social i laboral. No es tracta només de reconèixer situacions de fet, sinó d’assegurar que aquestes es produeixen dins d’un marc de responsabilitat compartida.
A més, el respecte a les normes del país d’acollida no és un element accessori, sinó un principi fonamental de qualsevol Estat de Dret. La convivència es fonamenta en drets, però també en deures, i qualsevol política migratòria ha de preservar aquest equilibri. Sense aquest marc, es corre el risc de desdibuixar el mateix sistema i d’afeblir la credibilitat de les vies legals i ordenades d’entrada i permanència.
També és necessari reflexionar sobre el model d’arrelament que s’estableix. La possibilitat de regularització per vies alternatives —com vincles familiars o situacions de vulnerabilitat àmpliament definides— desconnecta parcialment el procés de la realitat del mercat laboral. Això genera un debat legítim sobre la coherència del sistema d’estrangeria i sobre els incentius que aquest configura.
No podem obviar tampoc el debat europeu. Espanya forma part d’un marc compartit en matèria migratòria, amb compromisos clars en relació amb el control de fronteres, la gestió ordenada dels fluxos i la política de retorns. Qualsevol decisió d’abast estructural hauria de ser coherent amb aquest marc comú, per evitar desequilibris que acabin afectant el conjunt de l’espai Schengen.
Finalment, cal recordar que aquesta decisió s’ha adoptat malgrat el rebuig expressat per una majoria del Congrés dels Diputats, que va instar el Govern a reconsiderar la mesura. Aquest fet introdueix un element addicional de debat institucional sobre la manera com s’estan articulant decisions d’enorme transcendència sense un consens polític mínim ni una deliberació parlamentària suficient.
Des de la nostra perspectiva, no es tracta de negar la necessitat de gestionar la immigració amb responsabilitat i humanitat, sinó de reclamar rigor, planificació i corresponsabilitat institucional. Cap política d’aquesta magnitud pot sostenir-se sobre la improvisació ni sobre el trasllat de càrregues als municipis sense recursos.
Alfredo Bergua Valls és regidor i secretari general del PP
