La manca de diàleg no és només una qüestió de formes. És, sobretot, una manera de governar. I quan aquesta manca de diàleg es converteix en norma, el que es posa en risc no és només la qualitat de les decisions, sinó també la confiança de tots aquells que, dia rere dia, fan possible la vida esportiva del municipi.
En el darrer ple municipal, en el debat sobre la modificació dels criteris generals de subvencions de l’àrea d’esports, va quedar en evidència una realitat preocupant: aquests nous criteris no s’han treballat ni consensuat amb les entitats esportives. I no només això, sinó que en la comissió informativa prèvia al ple, es va arribar a justificar aquesta manca de diàleg titllant les entitats d’egoistes, acusant-les implícitament de mirar únicament pels seus interessos.
Nosaltres discrepem frontalment d’aquesta visió. Les entitats esportives no són el problema. Són part essencial de la solució. Són qui sostenen, amb esforç, voluntariat i compromís, una part fonamental del teixit social del nostre municipi. Menystenir-les o, encara pitjor, posar en dubte la seva honestedat, com va succeir en el darrer Consell Sectorial d’Esports, qüestionant la documentació que presenten, és profundament injust i desconnectat de la realitat.
Perquè això és el que realment ens molesta. No que s’aprovin uns criteris. El que ens preocupa és que s’acusi les entitats de mentir i que no se les escolti. Que se les etiqueti d’egoistes en lloc d’entendre el paper imprescindible que desenvolupen. Aquesta no és la manera de construir res sòlid.
Però el problema va més enllà de la relació amb les entitats. Aquesta manca de diàleg també és extensiva als grups municipals. Des del nostre grup vam proposar un pacte de ciutat en matèria d’esports, amb la voluntat de trobar entre tots —partits polítics, entitats i agents esportius— el consens necessari per treballar plegats pel futur de l’esport a Sant Cugat: les instal·lacions, el model de subvencions, el pressupost, el model esportiu i tot allò que ha de garantir estabilitat i projecció de futur. La resposta del govern municipal va ser el rebuig.
És una oportunitat perduda. Perquè l’esport és, precisament, un dels àmbits que més es presta al consens, al treball conjunt i a la mirada a llarg termini. Rebutjar aquest tipus de propostes evidencia una manera d’entendre la política basada més en la imposició que no pas en l’acord.
A tot això s’hi suma un altre element que no podem obviar: l’incompliment sistemàtic del programa electoral de Junts per Sant Cugat. Quan es governa d’esquena a les entitats, quan es rebutgen espais de consens amb l’oposició i quan es prenen decisions unilaterals, el que s’està fent és allunyar-se, cada vegada més, dels compromisos adquirits amb la ciutadania.
Hi ha qui té la voluntat de parlar, d’escoltar i d’arribar a acords. I hi ha qui prefereix decidir sol i després justificar-ho. Aquesta és, en el fons, la diferència. I és també el que marca el rumb d’una ciutat: o bé avancem plegats, o bé es governa d’esquena a aquells que en formen part.
