Quan parlar castellà es converteix en escàndol

La cavalcada de Reis d'enguany ha deixat una notícia que, més que anecdòtica, és profundament reveladora: un dels Reis va parlar en castellà. I això, ha estat motiu de polèmica.

No pas per una errada organitzativa ni per una falta de respecte, sinó perquè determinades forces separatistes i d'esquerres han decidit convertir l'ús del castellà en un escàndol públic.

El fet posa de manifest una malaltia social que aquestes polítiques estan generant a Catalunya. Una malaltia greu. Que algú parli una de les nostres llengües en un acte oficial i això sigui considerat ofensiu és, senzillament, alarmant. Si aquell Rei hagués parlat en anglès, probablement molts dels qui ara critiquen ho haurien trobat cool, modern, cosmopolita. Però el castellà no el suporten.

Ens repeteixen constantment que no hi ha cap problema amb el castellà, que insinuar-ho és exagerar, que tot és normalitat i convivència. Però quan algú s'atreveix a utilitzar-lo en públic, en un acte institucional... És aleshores quan aflora un supremacisme lingüístic que porten dins, ben amagat, però latent. Condemnar la pròpia llengua és un greuge que no podem passar per alt.

I aquí hi ha el punt clau: no va de català o castellà. Va de llibertat. Llibertat sí o no. Que cadascú parli la llengua que vulgui, sense assenyalaments ni amenaces. Com poden dir, sense ruboritzar-se, que "no permetran que torni a passar"? Des de quan els polítics d'esquerres i els separatistes decideixen com hem de parlar en públic? Això és condemnar la llibertat d'expressió i exercir un odi contra el nostre país i les nostres llengües d'una manera profundament violenta.

El més curiós de tot plegat és que aquesta condemna és, sovint, pura posada en escena. Només cal fixar-se en els cognoms dels vocals de l'EMD: són, majoritàriament, cognoms espanyols. Personalment, he parlat amb tots ells en castellà, amb total normalitat. No he vist ningú convulsionar, ni sagnar-li les orelles, com sembla que els va passar el dia de Reis. Que curiós, oi?

Potser el problema no és la llengua. Potser el problema és la ideologia. I quan una ideologia arriba al punt de voler prohibir, assenyalar o ridiculitzar una llengua que forma part de la realitat quotidiana del país, el que tenim al davant no és defensa cultural, sinó una greu patologia social. I això sí que hauria de preocupar-nos de debò.