L’habitatge s’ha convertit en un dels principals problemes de les famílies i dels joves. És una realitat evident a Sant Cugat, a Barcelona i a gran part d’Espanya. El que ja no és tan evident és que molts dels qui avui es presenten com a salvadors són, en bona mesura, responsables de la situació a què hem arribat.
Sant Cugat no és una excepció a aquesta realitat. Fa pocs dies vam conèixer que el preu mitjà del lloguer a la ciutat va superar per primera vegada els 1.500 euros mensuals durant el quart trimestre de 2025. Es tracta d’una xifra que hauria semblat impensable fa només uns anys i que explica per què cada vegada més joves es veuen obligats a marxar de la ciutat on han crescut o a ajornar indefinidament el seu projecte de vida. Davant d’aquesta situació, és legítim preguntar-se què ha fallat. Però encara és més important preguntar-se si les receptes que ens proposen són realment la solució o formen part del problema.
Des de fa anys, l’esquerra aborda el mercat immobiliari des d’una idea tan simple com equivocada: que el problema és que existeix massa mercat i massa llibertat. Per això, davant de cada dificultat, la resposta sempre és la mateixa: més regulació, més intervenció, més limitacions i més burocràcia. El resultat, però, és exactament l’oposat al que prometien.
La primera gran conseqüència ha estat la destrucció progressiva del mercat del lloguer. Quan un propietari percep que cada vegada té més obligacions, més riscos i menys capacitat de decidir sobre el seu habitatge, la seva reacció és perfectament previsible: retirar-lo del mercat. És una qüestió de sentit comú. Ningú inverteix els seus estalvis per assumir cada vegada més incerteses.
La Llei d’Habitatge impulsada pel Govern de Pedro Sánchez ha aprofundit encara més aquesta tendència. Els controls de preus, la inseguretat jurídica i el missatge constant de sospita cap als propietaris han provocat una reducció significativa de l’oferta disponible. El cas de Barcelona és especialment il·lustratiu. Després d’anys d’intervencionisme i de polítiques inspirades per l’etapa d’Ada Colau, l’oferta de lloguer s’ha desplomat mentre els preus han continuat pujant.
Aquesta és una de les grans contradiccions de les polítiques d’esquerra en matèria d’habitatge: volen fer els pisos més assequibles, però acaben fent-los més escassos. I quan un bé es torna més escàs mentre la demanda continua augmentant, el resultat és inevitable: els preus pugen.
Aquesta dinàmica també es percep a Sant Cugat. Tot i ser una ciutat atractiva per viure i amb una demanda molt elevada, cada vegada resulta més difícil trobar habitatges disponibles en lloguer. Molts propietaris opten per no posar els seus pisos al mercat davant la incertesa regulatòria i la manca de garanties. Quan l’oferta disminueix i la demanda continua creixent, l’augment dels preus és una conseqüència inevitable.
Però el problema no acaba aquí. Paral·lelament, s’han anat multiplicant els obstacles a la construcció d’habitatge nou. Les administracions han convertit els processos
urbanístics en autèntiques curses d’obstacles burocràtiques. Els terminis s’allarguen durant anys, els costos augmenten i les càrregues normatives no deixen de créixer.
A Barcelona, mesures com la reserva obligatòria del 30% d’habitatge protegit en noves promocions han tingut un efecte devastador sobre la construcció. Quan les regles del joc fan inviables molts projectes, els promotors simplement deixen d’invertir. Menys promocions signifiquen menys habitatges. I menys habitatges signifiquen preus més elevats.
Mentrestant, durant anys també s’ha enviat un missatge ambigu respecte a l’ocupació il·legal. Sovint s’ha volgut presentar el propietari com el problema i l’ocupa com una víctima estructural del sistema. Aquest relat ha contribuït a deteriorar encara més la confiança dels propietaris particulars, que representen una part molt important del parc d’habitatges de lloguer del nostre país.
La conseqüència final és que hem aconseguit el pitjor escenari possible. Es construeix menys del que necessitem. Hi ha menys habitatges disponibles per llogar. Els inversors busquen alternatives més segures. Els propietaris retiren pisos del mercat. I els joves es troben amb cada vegada menys oportunitats per emancipar-se.
Les dades són contundents. Avui molts joves han de destinar pràcticament tot el seu salari a l’accés a un habitatge. L’edat d’emancipació no deixa d’augmentar i tenir una feina ja no garanteix poder independitzar-se. Aquesta és la gran derrota de les polítiques que prometien fer l’habitatge més accessible.
Cal un canvi de rumb. No necessitem més intervencionisme, sinó més oferta. No necessitem més limitacions, sinó més construcció. No necessitem més inseguretat jurídica, sinó confiança perquè els propietaris posin els seus habitatges al mercat. No necessitem demonitzar la inversió, sinó atraure-la.
L’habitatge no es resoldrà a cop de decret ni de titular ideològic. Es resoldrà quan entenguem que els pisos no apareixen per voluntat política, sinó perquè existeixen condicions que afavoreixen la seva construcció i la seva posada al mercat.
Durant anys, l’esquerra ha volgut imposar les seves teories al mercat immobiliari. El resultat està a la vista de tothom: menys oferta, més dificultats i preus més alts. Potser ha arribat el moment de reconèixer que el problema no és que aquestes polítiques no s’hagin aplicat prou. El problema és que s’han aplicat massa.
Si volem que Sant Cugat continuï sent una ciutat on els nostres fills puguin viure, formar una família i desenvolupar el seu projecte vital, necessitem abandonar els experiments ideològics que han fracassat allà on s’han aplicat. La solució no passa per perseguir propietaris ni per limitar encara més el mercat. Passa per generar confiança, facilitar la construcció d’habitatge i augmentar l’oferta disponible. Tot el que sigui insistir en les mateixes receptes només ens portarà a obtenir els mateixos mals resultats.
